Francisco Rosalen

        "Cofradía de la Sang"      Llíria

 

Els Franciscans del convent de Llíria

¿IMPULSORS DE LA CONFRARIA DE LA SANG?

         Massa  sovint  s'escriuen coses sobre els temps passats sense un sentit crític i que sols són una mera repetició -en certes ocasions un plagi- del que altres escriviren anteriorment. Estudiar les societats històriques no és fer una descripció detallista -a vegades torturadora­- d'esdeveniments, edificis, perso­natges i coses considerades curio­ses, redactades amb un llenguatge embafador que se t'indigesta en la segona línia. La història no ha de buscar la recreació estèril i pansida del passat, sinò que ha de pregun­tar, interpretar i reflexionar sobre els esdeveniments pretèrits per a comprendre i ajudar a avançar en el procés de coneixement de la humanitat.

Perdonen la breu introducció teòrica, perquè ja sé que no és aquest llibret festiu el mitjà més adequat per a fer aquestes refle­xions.  Ara  bé,  les  considere necessàries  perqué  entenguen quina és la meua actitud quan modestament  intente  estudiar alguns aspectes del passat d'aques­ta ciutat.

 

L'HERÈNCIA DELS FRANCISCANS

 

La  història de  Llíria dels darrers segles no es pot compren­dre bé si no s'entén la influència que sobre els llirians exerciren els dos ordes mendicants instal.lats a Llíria en la segona meitat del segle XVI. Com ja sabem, foren primer els franciscans i després els trinitaris els qui de manera temporal s'u­bicaren a la Font de Sant Vicent durant la segona meitat del segle XVI. Més avant, ja al segle XVII, es traslladaren definitivament a les portes del casc urbà de Llíria. I des del primer moment, la tasca pasto­ral dels religiosos comencà a influir en la vida social i religiosa d'a­quells llirians. Aquesta influència, que continuà fins l'exclaustració definitiva dels frares l'any 1835, encara és present en la Llíria actual que camina cap a l'inici del tercer mil.lenni.

 

Entre les influències que dei­xaren els convents de franciscans trinitaris tenim evidentment la difu­sió de les seues advocacions prin­cipals: la Puríssima i la Mare de Déu del Remei, amb les correspo­nents confraries marianes. També cal apuntar-los la divisió geogràfica del poble en dos barris ben defi­nits: la Part de Dalt o el Raval i la Part de Baix . Però també la forma­ció de les dues bandes de música que junt amb les confraries hereta­ren l'inicial esperit de rivalitat que poseïren els dos convents de mendicants. En definitiva els frares apor­taren l'embrió perquè a Llíria exis­tira en el futur un tipus de societat que des de l'antropologia social s'anomena  semicomunal,  que significa dividida en dues parts oposades i rivals.

 

Però en aquest llibret purissi­mer parlaré, indubtablement, sols d'algunes de les influències que ens  deixaren  els  franciscans. Aquest orde fou un dels que més influiren en la història medieval del Regne de València, fou també l'or­de més nombrós a l'Espanya rural. Una dita popular resumix molt bé la seua intensa presència:

 

"Qui per fra, qui per germà, tot lo món és franciscà".

 

A més a més, quan més rica era una ciutat, més franciscans hi vivien. Açò s'observa clarament en el cas de Llíria durant el segle XVIII, que fou una època d'esplen­dor econòmica i d'augment de població. Doncs, bé, en alguns anys, com el de 1780, el convent alcantarí arribà a tindre 82 religio­sos i estava considerat com una de les cases més importants de la pro­vincia franciscana descalça.

 

La primera comunitat de fran­ciscans observants que s'instal­.laren a la Font de Sant Vicent fou l'any 1562, en uns terrenys que els cedí la vila. Però 9 anys després l'abandonaren entre altres motius per la insalubritat del lloc. El 1574 ocupà el Convent de Sant Vicent una nova comunitat de franciscans, però aquesta vegada de la branca dels alcantarins o des­calços. Vuit anys després el torna­ren a abandonar, sembla que per la mateixa causa que els anteriors. I ja finalment el 1603 trobem una comunitat d'alcantarins habitant el nou convent situat als afores de Llíria, en terrenys que també els cedí la vila. Aquesta actitud de les autoritats municipals era normal en aquella època, ja que els ordes mendicants eren els més sol.licitats per les poblacions perqué hi funda­ren convents i els prestaren els seus servicis espirituals.

 

Però anem al que ara més ens interessa i parlem de les influències que els franciscans exerciren sobre la ciutat de Llíria. En el llibret de festes de l'any passat ja tinguí oca­sió d'escriure sobre la fundació d'aquesta Confraria de la Puríssima instituïda el 8 de desembre de 1664 a la parròquia de l'Assumpció. Comentava que la confraria es fundà en una època d'intesa exal­tació i fervor immaculista en els diversos regnes d'Espanya, però que també calia tindre present la contribució i l'obra d'evangentza­ció dels franciscans alcantarins del convent de Llíria. En definitiva aca­bava dientlos que l'actual Cort de Maria es pot considerar l'hereua espiritual d'aquella tradició imma­culista dels llirians sorgida amb força en temps del barroc.

 

La influència de l'espiritualitat franciscana també s'observa actualment en l'existència del calvari de Santa Bàrbara, construït a la Part de Dalt o del Raval, la zona de domini dels alcantarins. Cal tindre present que l'orde franciscà -com veurem després- es caracteritzà pel culte a la Passió dolorida de Crist. La pràctica del viacrucis fou difosa per Europa pels franciscans, que des del segle XIII foren anomenats custodis dels Sants Llocs de Terra Santa, mitjançant una bul.la de l'any 1230 del papa Gregori IX.

 

LA FUNDACIÓ DE LA CONFRA­RIA DE LA SANG DE JESUCRIST

 

Personalment considere que hi ha una altra destacada influèn­cia dels franciscans sobre els llirians que fins a l'actualitat ningú no se n'havia adonat: em referisc a la fundació d'una nova confraria de deixuplinants anomenada de la Sang de Jesucrist que ja existia l'any 1574 i que és la que ha arri­bat fins a l'actualitat amb el nom de Confraria de la Santíssima Sang de Jesucrist. La meua hipòtesi és que aquesta nova Confraria de la Sang sorgí com a fruit de la tasca d'evangelització dels primers franciscans observants instal.lats a la Font de Sant Vicent. Per a detectar aquesta influència no és necessari que ningun document antic ho cer­tifique textualment, ja que si sem­pre fóra així tot seria massa senzill. Simplement entenent el context social de l'època, tenint present algunes dades,  rellegint algun document i sabent per on caminava l'espiritualitat franciscana, es pot deduir que la Confraria de la Sang deu la seua primitiva existèn­cia a la tasca que els franciscans exerciren sobre aquells llirians de l'època del renaixement.

 

La relectura d'un document de l'any 1574 dipositat a l'Arxiu del Regne de València i publicat el 1973 en el llibre de la Sang de Lluís Martí, ofereix algunes pistes per a la meua tesi. Perqué enten­guen el meu plantejament, a conti­nuació resumiré de manera breu la informació que ens facilita el document datat el 15 d'abril de 1574. Existia en aquella època a Llíria una confraria que desfilava en les processons de Setmana Santa que s'anomenava Confraria de Jesucrist, la qual tenia la seu social en l'edifici conegut per la Casa de Jesucrist.  Aquesta confraria es fundà el 1401 i estava legalitzada a tots els efectes, amb estatuts i ordenances aprobades per l'autoritat competent. El document, que com he dit està datat el 1574, diu que des de feia uns pocs anys existia a Llíria un grup de jòvens fadrins que tenien com a finalitat deixuplinar­se públicament en la processó del Divendres Sant. Aquests jòvens deixuplinants  s'autonomenaven confrares d'una suposada Confraria de la Sang de Jesucrist. Però els membres de la vella Confraria de Jesucrist, amb menyspreu, negaven que existiria a Llíria una Confraria de la Sang amb casa pròpia i esta­tuts autoritzats. A continuació el document exposa un confilcte entre els de la Casa de Jesucrist i els suposats confrares de la Sang, quan aquests últims volgueren utilitzar la casa social dels primers com a lloc d'eixida per a participar en la pro­cessó del Divendres Sant. Al final els de la Sang aconseguiren entrar per la força a la seu de la Casa de Jesucrist utilitzant unes claus falsifi­cades. Aquest fet motivà un pleit davant la justicia i que està recollit en el document esmentat. En defi­nitiva, del document citat el que més ens interesa retenir són els segúents punts:

 

-    que pocs anys abans de 1574 es formà a Llíria una nova colla de deixuplinants amb la mis­sió de participar flagel.lant-se en la processó del Divendres Sant.

 

-    els  membres  d'aquesta recent agrupació de deixuplinants es proclamaven confrares d'una nova confraria amb el títol de la Sang de Jesucrist.

 

-    els components de la nova Confraria de la Sang no tenien casa social, ni estatuts i per tant no estaven legalitzats.

 

-    els confrares de la Sang de Jesucrist no es portaven bé amb els altres confrares de la ja centenària Confraria de Jesucrist.

 

Després d'haver extret del document de 1574 la part més interessant, ja es pot avancar la hipòtesi que la formació d'aquest grup de deixuplinants -base de la nova Confraria de la Sang- sorgiria com a conseqüècia de les tasques d'evangelització, i en concret de les pràctiques de pietat promogu­des pels frares del convent de fran­ciscans observants instal.lats a la Font de Sant Vicent des del 1562 fins el 1571. Però el plantejament d'aquesta hipòtesi cal reforcar-la amb més arguments que són els que explicaré en el següent punt.

 

 

EL CULTE ALS TEMES PASSIONISTES I EL PAPER DELS DEIXUPLINANTS

 

Primerament cal tindre pre­sent la primitiva vocació passionis­ta de l’orde franciscà. Com ja he dit abans, els franciscans -que desde el segle XIII eren els guardians dels Sants Llocs de Terra Santa- es caracteritzaren de manera especial per tributar un fervorós culte a la Passió dolorida de Jesucrist, encara que aquesta pràctica era comuna a tots els ordes mendicants. He de recordar, per exemple, la intensa identificació de Sant Francesc amb la Passió de Crist. Un dels passat­ges més populars de la vida de Sant Francesc és el que fa referència a l'estigmatització, quan el frare patí en el propi cos el dolor que Jesucrist sentí en la crucifixió. Aquesta és una de les imatges més típiques de la iconografia de Sant Francesc i se'l representa en la muntanya d'Albernia amb les cinc llagues del Crist crucificat impreses en les mans, els peus i el costat. La devoció popular a les cinc llagues també fou difosa pels franciscans des del segle XIII amb el recolza­ment de diversos pontífexs que li dedicaren un dia en el calendari perquè l’Església celebrara aquesta devoció. Entre els diversos emble­mes que utilitzà la Confraria de la Sang de Llíria està la representació de les cinc llagues que ja hi aparei­xen en les estampes antigues. Altres vegades es representa a Sant Francesc amb una creu en la mà o bé agenollat davant de Crist en la creu i amb un braç desclavat amb la intenció d'abraçar-lo. Aquesta tradició passionista dels francis­cans es reflexà durant la segona meitat del segle XV en l'interés que demostraren a fomentar de manera especial la devoció a la Creu i a la Passió. Entre les devocions passio­nistes que difongueren els ordes mendicants i de manera especial els franciscans, començava a destacar en aquella època el culte a la Preciossíssima Sang de Jesucrist. Però el tema de la Sang de Crist havia produít anteriorment una polémica doctrinal entre els dominics i els franciscans. En el llibret de festes de l'any passat també recordava la controvérsia teològica entre aquests dos ordes de mendi­cants respecte al tema de la imma­cularitat de Maria. I ara novament trobem els franciscans i els domi­nics enfrontats doctrinalment sobre si deixà o no la Divinitat la Sang de Crist derramada en la Passió i sepa­rada del seu Cos. La polémica acabà amb la intervenció del papa Pius II l'any 1464. Curiosament foren els franciscans de la branca dels observants -els mateixos que s'instal.laren al convent de Sant Vicent- els més destacats defensors del tema de la Sang de Crist i els partidaris de les tesis del místic franciscà Sant Bonaventura, quan deia en un dels seus llibres: "el vino es imagen de la sangre que extrae del racimo, es decir, del cuerpo de Cristo, prensado por los judíos en el lagar de la Cruz".

 

Cal dir també que durant el segle XV l'actitud i la mentalitat de l’home davant la mort havia can­viat com a conseqüencia de gue­rres, pestes i epidémies. Ara es concebida la mort de manera més dramàtica, com la major tragèdia humana. La religiositat d'aquesta època es caracteritzà per un misti­cisme popular que buscava imitar Crist. Es generalitzà el culte a les "Set Paraules de Crist en la Creu", però també als utensilis de la creu com els claus i la corona d'espines.

 

Com a resultat de tota la difu­sió passionista que hem observat, a partir del segle XVI començaren a fundar-se (moltes vegades amb el recolzament dels franciscans) les primeres confraries de deixupli­nants a la Península Ibèrica; adop­taren el nom de Confraria de la Sang de Jesucrist o també de la Vera Cruz i tenien com a missió practicar regularment la flagel.lació pública. És veritat que durant el segle XV ja existia en algunes ciutats del territori penin­sular confraries amb el nom de Vera Cruz i de la Sang de Jesucrist. Ara bé, seguint les investigacions de l’antropòleg nord-americà William Christian i d'altres presti­giosos investigadors espanyols, la constitució formal de confraries de deixuplinants amb el nom de Vera Cruz o Sang de Jesucrist que tenien com a missió innovadora flagel.lar­se públicament en les processons de Setmana Santa, no apareixen documentades  a  la  Península ibèrica fins el segle XVI. Aixi, la confraria de deixuplinants de la Sang de Jesucrist de València s’ins­tituí el 1535. També durant aques­ta centúria trobem fundades con­fraries de la Sang en bona part de les ciutats valencianes: la d'Aicoi es formà el 1545, Cullera ho féu el 1546, la de Sagunt sabem amb cer­teca que ja funcionava el 1570. Altres poblacions que en tingueren foren Dénia, Pego, Enguera... La de Requena es constituí el 1560 amb el nom de "La Vera Cruz o Sangre de Cristo Nuestro Señor". La de Llíria ja hem vist que es fundà uns anys abans de 1574. Ens conta l’historiador dominicà del segle XVIII, Josep Teixidor, que amb motiu de créixer tant la devoció a la Sang de Jesucrist, se suplicà al pontífex Pau III instituira a València la festa de la Sang, la qual cosa s’aconseguí el 1540.

 

No obstant tot el que hem dit, alguns autors troben l'origen d'a­quests tipus de confraries en el periode de la conquesta catalano-­aragonesa; altres -com opinava al segle XVIII l'erudit Orellana- es remunten a les missions de Sant Vicent Ferrer. Però en el que sí coincideixen  la  majoria  dels actuals investigadors és a conside­rar el segle XVI com l'època d'ex­pansió de les confraries passionis­tes de deixuplinants. Pel que fa al cas de Llíria és molt discutible atri­buir l'origen de la confraria de dei­xuplinants de la Sang a l'època en qué Sant Vicent visità la nostra ciu­tat allà per l'any 1410. La vella confraria de Jesucrist fundada el 1401 no consta que practicara la flagel.lació pública i ens hem de traslladar a l'any 1574 per trobar a Llíria l'existència de la primera confraria passionista de deixupli­nants.

 

La pràctica de la flagel.lació com a disciplina laica, no monàsti­ca o ascètica, és molt anterior a l’època de Sant Vicent, ja que es difongué el 1258 des de Perúgia (Italia) a gran part d'Europa. Durant els segles XIV i XV a Espanya la fla­gel.lació sols se celebrava en ocasions especials. Pel que fa a la Corona d'Aragó ja existia una tra­dició de deixuplinants que feien acte de presència en moments de crisis importants o durant les predi­cacions de Sant Vicent Ferrer. Per tot això, el rei Joan I permeté l'ús de la flagel.lació pública l'any 1394. Els mateixos sermons popu­lars de Sant Vicent cal enquadrar­-los dins d'una societat afectada per una greu crisi social, econòmica i religiosa. Per això quan el sant dominic predicava per tot arreu, el seguien una nombrosa colla de penitents i flagel.lants; quan arribaven a alguna població tenien cos­tum de fer processons en les quals s'assotaven tot cridant "Misericor­dia" i sovint després Sant Vicent predicava. Així degué ocórrer l'es­tiu de 1410 quan el frare dominc visità Llíria amb la intenció de des­plaçar-se en processó de rogativa a la secada font a fi de fer brollar l'ai­gua.

 

Les noves confraries de deixu­plinants tingueren un destacat èxit durant el segle XVI, fins al punt que la flagel.lació es convertí en una institució dins d'aquestes confra­ries. Existia un cert paral.lelisme entre la pràctica de la flagel.lació i la Passió de Crist. Els deixuplinants derramaven la seua sang a imitació de Crist i amb la intenció de redi­mir els seus pecats. Els de Requena, per exemple, celebraven la processó de flagel.lants la nit del Dijous Sant de la seguent manera:

"marchaban los penitentes discipli­nàndose, otros empalados, y en varias maneras de mortificación, como cadenas de hierro, sogas, cilicios, etc..."

 

Però retornem a la idea cen­tral d'aquest article i recordem que el  periode més actiu dels fla­gel.lants amb la fundació de con­fraries de deixuplinants de la Sang de Jesucrist fou el segle XVI, època en qué es fundà a Llíria la nova Confraria de la Sang. L'ús de la fla­gel.lació pública que realitzaven aquestes noves confraries suposava una ruptura amb les pràctiques pietoses anteriors. Per aquest motiu la nova confraria lliriana de la Sang xocà violentament amb els de la Confraria de Jesucrist perqué amb­dós tenien una visió diferent de les pràctiques pietoses. L'aparició de la Confraria de la Sang -en un prin­cipi sense casa social, estatuts ni autorització oficial ens confirma que està en un periode de forma­ció. A més era una confraria on els seus membres destacaven per la joventut, és a dir, pel sector de la població més influenciable i més sensible a les innovacions. I en aquella època la pràctica de la fla­gel.lació en les noves confraries passionistes  era  la  moda  del moment. Enfront d'aquesta nova actitud estaven els membres de la vella Confraria de Jesucrist que des del 1401 convivien pacíficament en la seua casa social. Aquesta era una confraria veterana, amb esta­tuts i legalitzada per l'autoritat competent, però amb una forma de viure i de practicar la pietat religio­sa diferent, quan no oposada a la nova moda de la flagel.lació públi­ca. L'èxit de les confraries de dei­xuplinants de la Sang de Jesucrist féu per norma que tingueren molts membres, el que explicaria la força que prendria la de la Sang de Llíria en prejudici de la  Confraria de Jesucrist. Aixi, la decadència d'a­questa última seria paral.lela a la vitalitat de la primera, fins que arribà un  moment en qué la Confraria de Jesucrist desaparegué. Els de la Sang, en canvi, cada vegada amb més fama, arribaren a uti­litzar com a casa social l'antiga parròquia de Santa Maria, fins al punt que la confraria li cedí al tem­ple el seu nom i l'església serà coneguda en el futur com Església de la Sang.

 

En definitiva, després de les argumentacions que he exposat, es pot veure més clar que els 9 anys que els franciscans observants havitaren el convent de Sant Vicent foren suficients per a difondre a Llíria la devoció als temes passio­nistes, i en concret a la Preciossí­ssima Sang de Jesucrist que tanta força estava agafant en aquell temps. No és per tant una casuali­tat que els franciscans observants -després dels 9 anys de vida pasto­ral- abandonaren Llíria el 1571 i la confraria es fundara uns pocs anys abans de 1574.

 

Més avant, per mitjà de les cròniques del monestir de Sant Miquel, sabem que les beates del santuari mantingueren bones rela­cions amb els deixuplinants de Llíria. Cada tercer diumenge de Quaresma els flagel.lants munta­ven a Sant Miquel on es cantava una missa amb sermó a l'Arcàngel. Les beates també els facilitaven una série de remeis per a curar-los les ferides. No cal oblidar tampoc les bones relacions que existiren entre les beates i els franciscans; ambdós tenien una espiritualitat semblant i un projecte comú: viure en l'ideal de pobresa evangèlica. A més a més les beates pertanyeren durant un cert temps al Tercer Orde franciscà i una de les pràcti­ques d'aquesta institució fou la fla­gel.lació els diumenges d'Advent i de Quaresma.

 

El rei Carles III (dins de les mesures que adoptaren els governs il.lustrats per a reformar els cos­tums) prohibí la flagel.lació públi­ca l'any 1777, però Pasqual Madoz encara ens dóna la noticia de l'e­xistència a Llíria en els inicis del segle XIX d'uns flagel.lants que des de temps antics, cada Dijous i Divendres Sant, muntaven a l'ermi­ta de Santa Bàrbara on en presèn­cia d'un públic nombrós: "se daban azotes con unas disciplinas de hie­rro y vidrio muy puntiagudos sobre sus espaldas, causándose terribles heridas, de las que brotaba muchí­sima sangre". Aquest costum antic ens diu Madoz que desaparegué a partir de la guerra del francés el 1809.

 

Podriem continuar aprofun­dint més en el tema dels deixupli­nants i de la Confraria de la Sang, però preferisc detindrem sobretot en els seus orígens i fundació, ja que no vull cansar ni esgotar la paciència del lector. Perqué aquest article, que reconec resulta massa llarg, a alguns pot semblar-li difi­cultós  d'entendre,  encara que intente dir les coses de la manera més clara possible per tal que m'entenga la majoria.

 

Ja hi haurà ocasió en altres moments de continuar parlant de la intensa influència dels francis­cans en la història de Llíria, perqué crec que la seua presència no s'ha valorat prou en la vida social i reli­giosa d'aquest poble. En resum, com ja hauran observat al llarg d'a­quest article, els franciscans no sols influiren en la difusió de la devoció a la Puríssima i en l'existència de la Cort de Maria, sinò també en altres institucions que fins ara no s'haví­em adonat, com és el cas de la Confraria de la Sang que encara actualment gaudeix de popularitat i està arrelada a Llíria.

 

Desitjaria que aquest article de divuigació els haja servit per a conéixer milior alguns aspectes del passat franciscà de Llíria. Perqué tot allò que no es conéix bé no es pot estimar i, a més, moltes vegades cal conéixer correctament el passat per poder comprendre mi­llor el món present que ens ha tocat viure.

 

Moltes gràcies per la seua lec­tura i, un any més, bones festes purissimeres.

 

FRANCESC ROZALÉN  IGUAL
                  Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València l’any  1981