|
Els
Franciscans del convent de Llíria ¿IMPULSORS
DE LA CONFRARIA DE LA SANG?
Massa
sovint s'escriuen coses
sobre els temps passats sense un sentit crític i que sols són una mera
repetició -en certes ocasions un plagi- del que altres escriviren anteriorment.
Estudiar les societats històriques no és fer una descripció detallista -a
vegades torturadora- d'esdeveniments, edificis, personatges i coses
considerades curioses, redactades amb un llenguatge embafador que se
t'indigesta en la segona línia. La història no ha de buscar la recreació estèril
i pansida del passat, sinò que ha de preguntar, interpretar i reflexionar
sobre els esdeveniments pretèrits per a comprendre i ajudar a avançar en el
procés de coneixement de la humanitat. Perdonen la
breu introducció teòrica, perquè ja sé que no és aquest llibret festiu el
mitjà més adequat per a fer aquestes reflexions.
Ara bé,
les considere necessàries
perqué entenguen quina és
la meua actitud quan modestament intente
estudiar alguns aspectes del passat d'aquesta ciutat. L'HERÈNCIA
DELS FRANCISCANS La
història de Llíria dels
darrers segles no es pot comprendre bé si no s'entén la influència que
sobre els llirians exerciren els dos ordes mendicants instal.lats a Llíria en
la segona meitat del segle XVI. Com ja sabem, foren primer els franciscans i després els trinitaris els qui
de manera temporal s'ubicaren a la Font de Sant Vicent durant la segona meitat
del segle XVI. Més avant, ja al segle
XVII, es traslladaren definitivament a les portes del casc urbà de Llíria. I
des del primer moment, la tasca pastoral dels religiosos comencà a influir en
la vida social i religiosa d'aquells llirians. Aquesta influència, que
continuà fins l'exclaustració definitiva dels frares l'any 1835, encara és
present en la Llíria actual que camina cap a l'inici del tercer mil.lenni. Entre les influències que deixaren
els convents de franciscans trinitaris tenim evidentment la difusió de les
seues advocacions principals: la Puríssima i la Mare de Déu del Remei, amb
les corresponents confraries marianes. També cal apuntar-los la divisió
geogràfica del poble en dos barris ben definits: la Part de Dalt o el Raval i
la Part de Baix . Però també la formació de les dues bandes de música que
junt amb les confraries heretaren l'inicial esperit de rivalitat que poseïren
els dos convents de mendicants. En definitiva els frares aportaren l'embrió
perquè a Llíria existira en el futur un tipus de societat que des de
l'antropologia social s'anomena semicomunal,
que significa dividida en dues parts oposades i rivals. Però en aquest llibret purissimer parlaré,
indubtablement, sols d'algunes de les influències que ens
deixaren els
franciscans. Aquest orde fou un dels que més influiren en la història
medieval del Regne de València, fou també l'orde més nombrós a l'Espanya
rural. Una dita popular resumix molt bé la seua
intensa presència: "Qui per
fra, qui per germà, tot lo món és franciscà". A més a més,
quan més rica era una ciutat, més franciscans hi vivien. Açò s'observa
clarament en el cas de Llíria durant el segle XVIII, que fou una època
d'esplendor econòmica i d'augment de població. Doncs, bé, en alguns anys,
com el de 1780, el convent alcantarí arribà a tindre 82 religiosos i estava
considerat com una de les cases més importants de la provincia franciscana
descalça. La
primera comunitat de franciscans observants que s'instal.laren a la Font de
Sant Vicent fou l'any 1562, en uns terrenys que els cedí la vila. Però
9 anys després l'abandonaren entre altres motius per la insalubritat del lloc.
El 1574 ocupà el Convent de Sant Vicent una nova comunitat de franciscans, però
aquesta vegada de la branca dels alcantarins o descalços. Vuit anys després
el tornaren a abandonar, sembla que per la mateixa causa que els anteriors. I
ja finalment el 1603 trobem una comunitat d'alcantarins habitant el nou convent
situat als afores de Llíria, en terrenys que també els cedí la vila. Aquesta
actitud de les autoritats municipals era normal en aquella època, ja que els
ordes mendicants eren els més sol.licitats per les poblacions perqué hi fundaren
convents i els prestaren els seus servicis espirituals. Però anem al
que ara més ens interessa i parlem de les influències que els franciscans
exerciren sobre la ciutat de Llíria. En el llibret de festes de l'any passat ja
tinguí ocasió d'escriure sobre la fundació d'aquesta Confraria de la Puríssima
instituïda el 8 de desembre de 1664 a la parròquia de l'Assumpció. Comentava
que la confraria es fundà en una època d'intesa exaltació i fervor
immaculista en els diversos regnes d'Espanya, però que també calia tindre
present la contribució i l'obra d'evangentzació dels franciscans alcantarins
del convent de Llíria. En definitiva acabava dientlos que l'actual Cort de
Maria es pot considerar l'hereua espiritual d'aquella tradició immaculista
dels llirians sorgida amb força en temps del barroc. La influència
de l'espiritualitat franciscana també s'observa actualment en l'existència del
calvari de Santa Bàrbara, construït a la Part de Dalt o del Raval, la zona de
domini dels alcantarins. Cal tindre present que l'orde franciscà -com veurem
després- es caracteritzà pel culte a la Passió dolorida de Crist. La pràctica
del viacrucis fou difosa per Europa pels franciscans, que des del segle XIII
foren anomenats custodis dels Sants Llocs de Terra Santa, mitjançant una bul.la
de l'any 1230 del papa Gregori IX. LA
FUNDACIÓ DE LA CONFRARIA DE LA SANG DE JESUCRIST Personalment considere que hi ha una altra destacada influència dels franciscans sobre els llirians que fins a l'actualitat ningú no se n'havia adonat: em referisc a la fundació d'una nova confraria de deixuplinants anomenada de la Sang de Jesucrist que ja existia l'any 1574 i que és la que ha arribat fins a l'actualitat amb el nom de Confraria de la Santíssima Sang de Jesucrist. La meua hipòtesi és que aquesta nova Confraria de la Sang sorgí com a fruit de la tasca d'evangelització dels primers franciscans observants instal.lats a la Font de Sant Vicent. Per a detectar aquesta influència no és necessari que ningun document antic ho certifique textualment, ja que si sempre fóra així tot seria massa senzill. Simplement entenent el context social de l'època, tenint present algunes dades, rellegint algun document i sabent per on caminava l'espiritualitat franciscana, es pot deduir que la Confraria de la Sang deu la seua primitiva existència a la tasca que els franciscans exerciren sobre aquells llirians de l'època del renaixement. La relectura d'un document de l'any 1574
dipositat a l'Arxiu del Regne de València i publicat el 1973 en el llibre de la
Sang de Lluís Martí, ofereix algunes pistes per a la meua tesi. Perqué entenguen
el meu plantejament, a continuació resumiré de manera breu la informació
que ens facilita el document datat el 15 d'abril de 1574. Existia en aquella època
a Llíria una confraria que desfilava en les processons de Setmana Santa que
s'anomenava Confraria de Jesucrist, la qual tenia la seu social en l'edifici
conegut per la Casa de Jesucrist. Aquesta
confraria es fundà el 1401 i estava legalitzada a tots els efectes, amb
estatuts i ordenances aprobades per l'autoritat competent. El document, que com
he dit està datat el 1574, diu que des de feia uns pocs anys existia a Llíria
un grup de jòvens fadrins que tenien com a finalitat deixuplinarse públicament
en la processó del Divendres Sant. Aquests jòvens deixuplinants
s'autonomenaven confrares d'una suposada Confraria de la Sang de
Jesucrist. Però els membres de la vella Confraria de Jesucrist, amb menyspreu,
negaven que existiria a Llíria una Confraria de la Sang amb casa pròpia i estatuts
autoritzats. A continuació el document exposa un confilcte entre els de la Casa
de Jesucrist i els suposats confrares de la Sang, quan aquests últims volgueren
utilitzar la casa social dels primers com a lloc d'eixida per a participar en la
processó del Divendres Sant. Al final els de la Sang aconseguiren entrar per
la força a la seu de la Casa de Jesucrist utilitzant unes claus falsificades.
Aquest fet motivà un
pleit davant la justicia i que està recollit en el document esmentat. En
definitiva, del document citat el que més ens interesa retenir són els segúents
punts: -
que pocs anys abans de 1574 es formà a Llíria una nova colla de
deixuplinants amb la missió de participar flagel.lant-se en la processó del
Divendres Sant. -
els membres
d'aquesta recent agrupació de deixuplinants es proclamaven confrares
d'una nova confraria amb el títol de la Sang de Jesucrist. -
els components de la nova Confraria de la Sang no tenien casa social, ni
estatuts i per tant no estaven legalitzats. -
els confrares de la Sang de Jesucrist no es portaven bé amb els altres
confrares de la ja centenària Confraria de Jesucrist. Després d'haver extret del document de 1574 la part més
interessant, ja es pot avancar la hipòtesi que la formació d'aquest grup de
deixuplinants -base de la nova Confraria de la Sang- sorgiria com a conseqüècia
de les tasques d'evangelització, i en concret de les pràctiques de pietat
promogudes pels frares del convent de franciscans observants instal.lats a
la Font de Sant Vicent des del 1562 fins el 1571. Però el plantejament d'aquesta hipòtesi cal
reforcar-la amb més arguments que són els que explicaré en el següent punt. EL
CULTE ALS TEMES PASSIONISTES I EL PAPER DELS DEIXUPLINANTS Primerament cal tindre present la
primitiva vocació passionista de l’orde franciscà. Com ja he dit abans,
els franciscans -que desde el segle XIII eren els guardians dels Sants Llocs de
Terra Santa- es caracteritzaren de manera especial per tributar un fervorós
culte a la Passió dolorida de Jesucrist, encara que aquesta pràctica era
comuna a tots els ordes mendicants. He de recordar, per exemple, la intensa
identificació de Sant Francesc amb la Passió de Crist. Un dels passatges més
populars de la vida de Sant Francesc és el que fa referència a
l'estigmatització, quan el frare patí en el propi cos el dolor que Jesucrist
sentí en la crucifixió. Aquesta és una de les imatges més típiques de la
iconografia de Sant Francesc i se'l representa en la muntanya d'Albernia amb les
cinc llagues del Crist crucificat impreses en les mans, els peus i el costat. La
devoció popular a les cinc llagues també fou difosa pels franciscans des del
segle XIII amb el recolzament de diversos pontífexs que li dedicaren un dia
en el calendari perquè l’Església celebrara aquesta devoció. Entre els
diversos emblemes que utilitzà la Confraria de la Sang de Llíria està la
representació de les cinc llagues que ja hi apareixen en les estampes
antigues. Altres vegades es representa a Sant Francesc amb una creu en la mà o
bé agenollat davant de Crist en la creu i amb un braç desclavat amb la intenció
d'abraçar-lo. Aquesta tradició passionista dels franciscans es reflexà
durant la segona meitat del segle XV en l'interés que demostraren a fomentar de
manera especial la devoció a la Creu i a la Passió. Entre les devocions passionistes
que difongueren els ordes mendicants i de manera especial els franciscans, començava
a destacar en
aquella època el culte a la Preciossíssima Sang de Jesucrist. Però el tema de
la Sang de Crist havia produít anteriorment una polémica doctrinal entre els
dominics i els franciscans. En el llibret de festes de l'any passat també
recordava la controvérsia teològica entre aquests dos ordes de mendicants
respecte al tema de la immacularitat de Maria. I ara novament trobem els
franciscans i els dominics enfrontats doctrinalment sobre si deixà o no la
Divinitat la Sang de Crist derramada en la Passió i separada del seu Cos. La
polémica acabà amb la intervenció del papa Pius II l'any 1464. Curiosament
foren els franciscans de la branca dels observants -els mateixos que
s'instal.laren al convent de Sant Vicent- els més destacats defensors del tema
de la Sang de Crist i els partidaris de les tesis del místic franciscà Sant
Bonaventura, quan deia en un dels seus llibres: "el vino es imagen de la
sangre que extrae del racimo, es decir, del cuerpo de Cristo, prensado por los
judíos en el lagar de la Cruz". Cal dir també
que durant el segle XV l'actitud i la mentalitat de l’home davant la mort
havia canviat com a conseqüencia de guerres, pestes i epidémies. Ara es
concebida la mort de manera més dramàtica, com la major tragèdia humana. La
religiositat d'aquesta època es caracteritzà per un misticisme popular que buscava imitar Crist. Es
generalitzà el culte a les "Set Paraules de Crist en la Creu", però
també als utensilis de la creu com els claus i la corona d'espines. Com a resultat de tota la difusió
passionista que hem observat, a partir del segle XVI començaren a fundar-se (moltes
vegades amb el recolzament dels franciscans) les primeres confraries de deixuplinants
a la Península Ibèrica; adoptaren el nom de Confraria de la Sang de
Jesucrist o també de la Vera Cruz i tenien com a missió practicar regularment
la flagel.lació pública. És veritat que durant el segle XV ja existia en
algunes ciutats del territori peninsular confraries amb el nom de Vera Cruz i
de la Sang de Jesucrist. Ara bé, seguint les investigacions de l’antropòleg
nord-americà William Christian i d'altres prestigiosos investigadors
espanyols, la constitució formal de confraries de deixuplinants amb el nom de
Vera Cruz o Sang de Jesucrist que tenien com a missió innovadora flagel.larse
públicament en les processons de Setmana Santa, no apareixen documentades
a la
Península ibèrica fins el segle XVI. Aixi, la confraria de
deixuplinants de la Sang de Jesucrist de València s’instituí el 1535. També
durant aquesta centúria trobem fundades confraries de la Sang en bona part
de les ciutats valencianes: la d'Aicoi es formà el 1545, Cullera ho féu el
1546, la de Sagunt sabem amb certeca que ja funcionava el 1570. Altres
poblacions que en tingueren foren Dénia, Pego, Enguera... La de Requena es
constituí el 1560 amb el nom de "La Vera Cruz o Sangre de Cristo Nuestro
Señor". La de Llíria ja hem vist que es fundà uns anys abans de 1574.
Ens conta l’historiador dominicà del segle XVIII, Josep Teixidor, que amb
motiu de créixer tant la devoció a la Sang de Jesucrist, se suplicà al pontífex
Pau III instituira a València la festa de la Sang, la qual cosa s’aconseguí
el 1540. No obstant tot el que hem dit, alguns
autors troben l'origen d'aquests tipus de confraries en el periode de la
conquesta catalano-aragonesa; altres -com opinava al segle XVIII l'erudit
Orellana- es remunten a les missions de Sant Vicent Ferrer. Però en el que sí
coincideixen la
majoria dels actuals
investigadors és a considerar el segle XVI com l'època d'expansió de les
confraries passionistes de deixuplinants. Pel que fa al cas de Llíria és
molt discutible atribuir l'origen de la confraria de deixuplinants de la
Sang a l'època en qué Sant Vicent visità la nostra ciutat allà per l'any
1410. La vella confraria de Jesucrist fundada el 1401 no consta que practicara
la flagel.lació pública i ens hem de traslladar a l'any 1574 per trobar a Llíria
l'existència de la primera confraria passionista de deixuplinants. La pràctica
de la flagel.lació com a disciplina laica, no monàstica o ascètica, és
molt anterior a l’època de Sant Vicent, ja que es difongué el 1258 des de
Perúgia (Italia) a gran part d'Europa. Durant els segles XIV i XV a Espanya la
flagel.lació sols se celebrava en ocasions especials. Pel que fa a la Corona
d'Aragó ja existia una tradició de deixuplinants que feien acte de presència
en moments de crisis importants o durant les predicacions de Sant Vicent
Ferrer. Per tot això, el rei Joan I permeté l'ús de la flagel.lació pública
l'any 1394. Els mateixos sermons populars de Sant Vicent cal enquadrar-los
dins d'una societat afectada per una greu crisi social, econòmica i religiosa.
Per això quan el sant dominic predicava per tot arreu, el seguien una nombrosa
colla de penitents i flagel.lants; quan arribaven a alguna població tenien costum
de fer processons en les quals s'assotaven tot cridant "Misericordia"
i sovint després Sant Vicent predicava. Així degué ocórrer l'estiu de 1410
quan el frare dominc visità Llíria amb la intenció de desplaçar-se en
processó de rogativa a la secada font a fi de fer brollar l'aigua. Les noves
confraries de deixuplinants tingueren un destacat èxit durant el segle XVI,
fins al punt que la flagel.lació es convertí en una institució dins
d'aquestes confraries. Existia un cert paral.lelisme entre la pràctica de la
flagel.lació i la Passió de Crist. Els deixuplinants derramaven la seua sang a
imitació de Crist i amb la intenció de redimir els seus pecats. Els de
Requena, per exemple, celebraven la processó de flagel.lants la nit del Dijous
Sant de la seguent manera: "marchaban
los penitentes disciplinàndose, otros empalados, y en varias maneras de
mortificación, como cadenas de hierro, sogas, cilicios, etc..." Però retornem a la idea central
d'aquest article i recordem que el periode
més actiu dels flagel.lants amb la fundació de confraries de deixuplinants
de la Sang de Jesucrist fou el segle XVI, època en qué es fundà a Llíria la
nova Confraria de la Sang. L'ús de la flagel.lació pública que realitzaven
aquestes noves confraries suposava una ruptura amb les pràctiques pietoses
anteriors. Per aquest motiu la nova confraria lliriana de la Sang xocà
violentament amb els de la Confraria de Jesucrist perqué ambdós tenien una
visió diferent de les pràctiques pietoses. L'aparició de la Confraria de la
Sang -en un principi sense casa social, estatuts ni autorització oficial ens
confirma que està en un periode de formació. A més era una confraria on els
seus membres destacaven per la joventut, és a dir, pel sector de la població més
influenciable i més sensible a les innovacions. I en aquella època la pràctica
de la flagel.lació en les noves confraries passionistes
era la
moda del moment. Enfront
d'aquesta nova actitud estaven els membres de la vella Confraria de Jesucrist
que des del 1401 convivien pacíficament en la seua casa social. Aquesta era una
confraria veterana, amb estatuts i legalitzada per l'autoritat competent, però
amb una forma de viure i de practicar la pietat religiosa diferent, quan no
oposada a la nova moda de la flagel.lació pública. L'èxit de les confraries
de deixuplinants de la Sang de Jesucrist féu per norma que tingueren molts
membres, el que explicaria la força que prendria la de la Sang de Llíria en
prejudici de la Confraria de
Jesucrist. Aixi, la decadència d'aquesta última seria paral.lela a la
vitalitat de la primera, fins que arribà un
moment en qué la Confraria de Jesucrist desaparegué. Els de la Sang, en
canvi, cada vegada amb més fama, arribaren a utilitzar com a casa social
l'antiga parròquia de Santa Maria, fins al punt que la confraria li cedí al
temple el seu nom i l'església serà coneguda en el futur com Església de la
Sang. En definitiva,
després de les argumentacions que he exposat, es pot veure més clar que els 9
anys que els franciscans observants havitaren el convent de Sant Vicent foren
suficients per a difondre a Llíria la devoció als temes passionistes, i en
concret a la Preciossíssima Sang de Jesucrist que tanta força estava agafant
en aquell temps. No és per tant una casualitat que els franciscans observants
-després dels 9 anys de vida pastoral- abandonaren Llíria el 1571 i la
confraria es fundara uns pocs anys abans de 1574. Més avant, per mitjà de les cròniques del monestir de
Sant Miquel, sabem que les beates del santuari mantingueren bones relacions
amb els deixuplinants de Llíria. Cada tercer diumenge de Quaresma els
flagel.lants muntaven a Sant Miquel on es cantava una missa amb sermó a l'Arcàngel.
Les beates també
els facilitaven una série de remeis per a curar-los les ferides. No cal oblidar
tampoc les bones relacions que existiren entre les beates i els franciscans;
ambdós tenien una espiritualitat semblant i un projecte comú: viure en l'ideal
de pobresa evangèlica. A més a més les beates
pertanyeren durant un cert temps al Tercer Orde franciscà i una de les pràctiques
d'aquesta institució fou la flagel.lació els diumenges d'Advent i de
Quaresma. El rei Carles III (dins de les mesures
que adoptaren els governs il.lustrats per a reformar els costums) prohibí la
flagel.lació pública l'any 1777, però Pasqual Madoz encara ens dóna la
noticia de l'existència a Llíria en els inicis del segle XIX d'uns
flagel.lants que des de temps antics, cada Dijous i Divendres Sant, muntaven a
l'ermita de Santa Bàrbara on en presència d'un públic nombrós: "se
daban azotes con unas disciplinas de hierro y vidrio muy puntiagudos sobre sus
espaldas, causándose terribles heridas, de las que brotaba muchísima
sangre". Aquest costum antic ens diu Madoz que desaparegué a partir de la
guerra del francés el 1809. Podriem
continuar aprofundint més en el tema dels deixuplinants i de la Confraria
de la Sang, però preferisc detindrem sobretot en els seus orígens i fundació,
ja que no vull cansar ni esgotar la paciència del lector. Perqué aquest
article, que reconec resulta massa llarg, a alguns pot semblar-li dificultós
d'entendre, encara que
intente dir les coses de la manera més clara possible per tal que m'entenga la
majoria. Ja hi haurà ocasió en altres moments de continuar parlant de la intensa influència dels franciscans en la història de Llíria, perqué crec que la seua presència no s'ha valorat prou en la vida social i religiosa d'aquest poble. En resum, com ja hauran observat al llarg d'aquest article, els franciscans no sols influiren en la difusió de la devoció a la Puríssima i en l'existència de la Cort de Maria, sinò també en altres institucions que fins ara no s'havíem adonat, com és el cas de la Confraria de la Sang que encara actualment gaudeix de popularitat i està arrelada a Llíria. Desitjaria que
aquest article de divuigació els haja servit per a conéixer milior alguns
aspectes del passat franciscà de Llíria. Perqué tot allò que no es conéix bé
no es pot estimar i, a més, moltes vegades cal conéixer correctament el passat
per poder comprendre millor el món present que ens ha tocat viure. Moltes gràcies per la seua lectura i, un any més,
bones festes purissimeres.
|
